El passat 8, 9 i 10 d'abril més de 1500 hes. del nostre terme i voltants foren arrasats pel foc.
Els polítics i organitzacions que concorren a les properes eleccions municipals, haurien de pronunciar-se al respecte. Lluny de discursos que no van més enllà d'omplir pamflets i apuntar cap on les subvencions del moment indiquen i parlen del nostre potencial en turisme rural, senderisme i altres iniciatives orientades a curt i mig termini.
 |
| Font Deimos-ima Àlbum de 11 fotos |
Sabem que les catàstrofes ecològiques que està patint la terra no son fruït de la casualitat còsmica, i que 39 graus un 10 d'abril te molt a veure amb el que els científics ens diuen al respecte del calfament global.
La destrucció del bosc mediterrani ha estat una qüestió econòmica. Les necessitats de fusta o de carbó primer, i l'explotació agrícola, cinegètica, lúdica i urbanística desprès han arrasat amb un entorn natural d'extrema fragilitat. El bosc mediterrani, del qual a Llutxent es conserva de forma miraculosa un dels exponents més antics i amenaçats del seu entorn. "EL SURAR".
No soc biòleg ni res paregut, però la proximitat del Surar i la seva presència pot ser un referent al respecte del títol d'aquesta entrada i el que qüestiona.
També son suggerents les carrasques que broten a les ombries sobre la base d'un sistema radicular maltractat però potent que tan sols necessita aclarir-se per reconduir la planta. També l'arborçer, el llentiscle, el romer, el coscoll i l'argelaga acompanyaran les espècies colonitzadores de la terra cremada.
"Josep Mateu" apunta en el seu projecte a Benlloch:
La destrucció del bosc mediterrani en el passat continua actualment mitjançant la introducció d'espècies altament inflamables (plantacions de pins).
L'augment dels incendis com a resultat d'aquestes repoblacions fa encara més difícil la regeneració i recuperació del bosc mediterrani.
El mateix bosc mediterrani produeix una biomassa excedentària que s'hauria de treure i aprofitar donat el seu caràcter altament inflamable: argelagues i rames seques.
Falta una consciència clara de la importància del manteniment de les masses forestals i de la seva influència sobre el clima i la conservació del sòl.
La destrucció del bosc ha canviat el microclima que existia a sota de les alzines i el sistema d'emmagatzematge de l'aigua de pluja amb les fulles caigudes i la molsa.
Si al menys aprofitarem per reflexionar i per enfrontar el futur amb major responsabilitat amb el nostre medi, l’incendi haurà servit de algo més que per fer-li mal a la nostra terra.
Ahir i dijous passat, tres corredors del Club d'Atletisme Xio estiguérem correguent per la serra devastada pel foc. Muntar per la Fonteta de l'Esbarçer fins als miradors de la Lloma Alta que s'obrin a la mar. Recórrer les cendres i sendes fins al Puig-agut, entre pedres esclafides pel foc dins d'una estampa que només deixa lloc a la melancolia, no era una activitat gratificant, però ajuda a la reflexió.
El foc, descobreix forns de calç situats a boca barranc i senders oblidats plens de bondat en el seu recorregut.
Dalt de la Font de l'Esbarçer, una senda mira cap al nord, i ens porta fins a una lloma plena de taules de suor i fam de poble, de gent humil i honrada que ha donat tot el que tenia al seu poble i els seus fills. L'esforç de les famílies de Dominga, Pequeño, Barces, Esquilaor, etc.; ells en esta lloma, com tants altres del nostre poble en altres indrets, intentaven aferrar-se a la terra que la injustícia dels homes els negava. I tot per amor als seus i al seu poble. Per no emigrar, per arrelar.
Tots ells no tenien més que la seva força i determinació; i nosaltres, que tenim tota mena de màquines per segar, serrar, transportar, transformar, triturar i tecnologies que poden aprofitar la biomassa excedentària, som incapassos de mantenir les sendes d'accés a les serres, netejar els voltants dels camins, ni aprofitar la biomassa tal com feien els forns de calç i pobladors.
Estem en temps de projectes i discursos, i cal que només per decència ens pronunciem al respecte amb seny i responsabilitat. Els nostres avant passats ens donen una llisó que no podem ignorar. Ens diuen que no podem estar de braços creuats esperant que ningú ens soluciones el futur, que hi ha que fer front en els moments més difícils i treballar-lo, perquè el futur serà el present, el nostre present.
Des de 1970, cada 22 d’abril es celebra mundialment el dia de la Terra. Aquesta
Miquel Canet (miquelcanet@gmail.com)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada